Introducció

La política sempre ha estat la superfície sobre la qual ha caminat la humanitat des dels seus orígens. Endinsant-nos en la tradició judeo-cristiana occidental, el primer rastre del fet polític el descobrim en la trobada que es va donar entre Adam i Eva: coneixent-se com a diferents, es van reconèixer en la seva individualitat, en la seva particularitat. Què va representar aquest primer acte? Una trobada, el reconeixement de l’alteritat, el sorgiment de l'alter ego, la mirada del que és diferent. I davant d'aquesta sorpresa de la trobada va emergir la necessitat d’arribar a acords, de conviure. Això és la política.

La política com a procés és tan antiga com el gènere humà; és una qualitat que es construeix i que emergeix en tota interrelació humana. Com a éssers socials per naturalesa ens constituïm en l’exercici de la nostra funció social, és a dir, política. No en podem escapar. Quan anem a comprar al pa, la relació que s’esdevé entre el forner i nosaltres és inevitablement política. Les relacions d’amistat i amoroses també ho són, de polítiques. I així amb tot. Política és el nom que adopta cada relació que establim entre nosaltres. La política és una enorme xarxa de relacions humanes que ens defineixen a la vegada que ens constitueixen. La política com a procés no està reservada a uns pocs considerats especialistes, sinó que està a l’abast de tothom. N’estem abocats, condemnats; el no exercici de la nostra funció política ens deshumanitza, ens cosifica.

Al llarg de la història, la humanitat ha inventat estructures socials per tal d’organitzar el fet polític –la política com a procés– i institucionalitzar tota interrelació humana: de la forma d’organització tribal fins a les democràcies liberals en què vivim avui dia. Com a resultat d’aquest procés s’ha constituït la política com a ciència, que apunta a establir un ordre, a organitzar la coexistència humana en condicions que són sempre conflictives. La política és una expressió del fet polític, és la seva condició procedimental, però, a més, i en certa manera sense voler-ho, ha representat també la seva negació. La institucionalització de les interrelacions humanes ha adoptat diferents formes en funció del context històric i cultural. Tota forma de govern ha esdevingut de facto el camp de batalla on han interactuat les diferents expressions del fet polític. La política com a procés i com a govern s’han fos en un mateix motlle, desposseint la humanitat de la possibilitat d’exercir plenament l’acció política, relegant-la a expressar-se només als passadissos dels parlaments i despatxos governamentals. Amb l’arribada de la democràcia representativa a occident, una forma més sofisticada d’organització política i de concreció del poder polític, s’ha reconegut el nostre dret de participar políticament, però limitant-lo només a votar en unes eleccions, sense capacitat decisòria directa i efectiva, provocant una desafecció de la població respecte al procés polític i un desinterès que porta, sobretot a les generacions més joves, a veure la política com quelcom aliè a un mateix, com si no anés amb nosaltres, com si no ens pertanyés.